Ferran Calvó

No ser jo per excés de zel. Màrtir d’un narcisisme ocult però molt afilat que castra la temptativa de ser, el que sigui. Projecte de jo sense jo. Viure amb humilitat i amor veritables sobre les ruïnes d’un perpetu post-ego dinamitat a gust i sistemàticament. No tant ser alguna cosa en concret com el resultat provisional investit d’ansietats, reals i molt diverses, que es curtcircuiten les unes amb les altres. Quimèric inquilí d’un estrany hiat perdut entre intensitats múltiples amb intencions molt polaritzades. Zona zero d’una catàstrofe egòlatra oculta per la nebulosa de les seves cròniques que ho fan recognoscible, com la cua d’alguns cometes, per la bella manifestació que emana del seu propi desgast i de la combustió deconstructius, bell deixant mortal de la vida palpitant d’un si mateix que es diu no mateix a si mateix, algú amable, còmplice i amic (i també tot el contrari), amb la violència i la crueltat necessàries per poder estar a l’altura sideral de la seva despietada manera d’entendre la bondat.

Un gairebé-jo generós fins a la ingenuïtat per ser sempre i sense límit ni control, tant i tan excessivament com ho és la desídia del seu ésser encantadament pusil·lànime, lúcid i tan perillós amb si mateix com ho és tot sociòpata.

No ser tant un jo com el desestructurat resultat d’un insensat humor investit d’ansietats convulses entre l’“on” i l’“off” de la seva ànima intermitent. Una esmunyedissa pastilla de sabó fins i tot per a si mateix, per dir-la als que presumeixen de coneixe’l i només tenen una bombolla de sabó que esclata quan s’hi acosten massa.

Text de: joseluiscañadasoler

Dibuix: Silvia Cosio