Ferran Calvó

No ser jo per excés de zel. Màrtir d’un narcisisme ocult però molt afilat que castra la temptativa de ser, la qual cosa sigui. Projecte de jo sense jo. Viure amb humilitat i amor veritables sobre les ruïnes d’un perpetu post-ego dinamitat a capritx i sistemàticament. No ser tant alguna cosa en concret com el resultat provisional investit de i per ansietats, reals i molt diverses, cortocircuitándose les unes amb les altres. Quimèric inquilí d’un estrany hiat perdut entre intensitats múltiples amb intencions molt polaritzades. Zona zero d’una catàstrofe egòlatra oculta per la nebulosa de les seves  cròniques que ho fan recognoscible, com la cua d’alguns cometes,  per la bella manifestació que emana del seu propi desgast i combustió deconstructivos, bell deixant mortal de la vida palpitant d’un sí mateix que es diu no mateix a si mateix, algú amable, còmplice i amic ( i tot el contrari també), amb la violència i crueltat necessàries per a poder estar a la sideral altura de la seva despietada manera d’entendre la bondat.

Un gairebé-jo generós fins a la ingenuïtat per ser sempre i sense límit ni control, tant i tan excessivament com ho és la desídia de la seva ser encantadamente pusil·lànime, lúcid i tan  perillós amb si mateix com ho és tot sociópata .

No ser tant un jo com el desestructurat resultat d’un insensat humor investit d’ansietats convulses entre el “on” i el “off” de la seva ànima intermitent. Una esmunyedissa pastilla de sabó fins i tot per a si mateix, que dir per als que presumeixen conèixer-li i només tenen una bombolla de sabó que esclata quan s’aproximen massa.

Text de: joseluiscañadasoler

Dibuix: Silvia Cosio